Cau la
negra nit. Les llums de la ciutat no et deixen veure el cel estrellat. Puges al
terrat de casa. Escaló rere escaló. Obres la porta de fusta. Enmig hi trobes
una tumbona. Has agafat la manta de quadres que hi ha a totes les cases. Et
tombes. Et tapes amb la manta i mires cap a dalt. Observes el cel negre. Les
llums de la ciutat ja no són un impediment per veure el cel. Hi ha milers
d'estrelles il·luminades. I les vas contant una a una. Cada estrella, un desig.
Cada estrella, un nom. Cada estrella, una reflexió. Cada estrella, una cara.
Cada estrella, un somriure. Però arriba la darrera. Aquesta estrella és
diferent a les altres. No té nom. No té desig. No té reflexió. No té cara. No
té somriure. És una estrella estrellada. I després, intentes passar-la per alt,
però te n'adones que segueix allà dalt, amb tot el conjunt d'estrelles que;
tenen nom, tenen desig, tenen reflexió, tenen cara i tenen somriure. Fas un
sospir. Et gires de costat i et poses a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada