Per començar a parlar sobre el problema o els problemes que té l’estandardització del català, cal començar per saber què és un estàndard i què és l’estandardització. Un estàndard és, segons López del Castillo, un nivell del llenguatge relacionat amb els registres; però el que és realment l’estàndard és una varietat de la llengua que serveix per donar facilitat a l’hora de comunicar-se dues persones. Aquest és el principal objectiu d’un estàndard, si no fos que, a vegades, té diversos problemes com els que tractarem en aquest article.
Per poder explicar la problemàtica de l’estàndard català, hem de conèixer el seu origen i el seu desenvolupament. Aquest es troba en la figura de Pompeu Fabra. Pompeu Fabra va fer una extensa obra on parlava del català estàndard, obres com per exemple varis tractats sobre gramàtica catalana, del 1912 o del 1918; les Normes ortogràfiques del 1913 o el Diccionari ortogràfic del 1917. Ell tenia dos objectius; la unitat de la llengua, objectiu de caràcter interior per a resoldre els problemes del català del Principat, del País Valencià i les Illes Balears; i que aquesta tingui la funció de llengua nacional sense cap interferència hispana, que no doni la idea de que era una llengua subordinada a l’espanyola. I amb tot això, es trobà amb dificultats. Havia de fer un estàndard en un període molt breu de temps, pràcticament de forma urgent; la seva obra era de creació recent i no tenia cap antecedent per poder contrastar-la; i les dues dictadures que va patir el país, la de Primo de Rivera i la més llarga, la del general Francisco Franco; dos períodes on la llengua es va veure perjudicada, privant-la d’evolució i consolidació en la societat catalanoparlant.
A més de tenir aquestes dificultats, la seva obra va presentar algunes deficiències, com la morfologia verbal, que afectava a la unitat de la llengua; i una altra que afectava a la interferència de l’espanyol dins el català, problema que actualment segueix patint.
Anem per parts i comencem amb el primer problema. La morfologia verbal presenta un punt dèbil i és la primera persona del present d’indicatiu. Aquesta forma presenta diferents variants segons el territori, així tenim a la zona on parlen català nord-occidental i central que diuen jo canto; a la zona de València diuen jo cante; a la zona del Rossellonès diuen jo canti; i a les Illes Balears i a l’Alguer diuen jo cant. D’això, Fabra en va fer un problema ortogràfic degut al fet que les diferents desinències durien a un problema d’adoptar la forma que no fos la mateixa que la del català central. El resultat de no tenir un sistema de morfologia verbal unificat du al problema de donar a veure que és un model de llengua fragmentada i regionalista que en els temps actuals s’agreuja com a conseqüència d’interessos polítics. I, a més, com a prova de tot això, Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner van crear una gramàtica regional en aquest sentit, i això duia cap a una visió d’una llengua que no tenia unitat lingüística.
El segon problema que va tenir Fabra fou el de la interferència de l’espanyol. Ell volia que el català fos una llengua nacional com l’anglès, l’alemany, el francès i l’espanyol; però el fet d’estar units territorialment no va fer que el català fos una llengua que no tingués cap interferència; just al contrari, Pompeu Fabra va acceptar algunes paraules castellanitzades, com buscar o alcalde. Aquest problema, passats els anys del franquisme, tindrà molta força i en sortirà una corrent que defensarà el català “light” enfront del català culte.
Però hi va haver un període de temps on tot això es va veure truncat. Els anys del franquisme. Com sabem, el règim va prohibir parlar en català, i aquest fet va fer que molta gent que havia començat a assimilar el català estàndard com la forma de la seva llengua, ara veiés com havia d’aprendre el castellà per poder parlar dins la seva societat i va produir que s’introduïssin més castellanismes al català, cosa que vulnerava el precepte de no voler tenir cap interferència de l’espanyol. Però a mitjans dels anys 60, hi va haver un grup d’escriptors que va voler seguir amb aquesta obra però es toparen amb aquells intel·lectuals que guardaven l’obra de Fabra intacta sense voler seguir la tasca de Fabra; duent com a conseqüències que els escriptors es van rebel·lar.
Superats els anys del franquisme, es va tornar a engegar el procés de normativització i normalització lingüística. Amb l’arribada de l’autogovern a les diferents comunitats autònomes, a Catalunya es va crear un mitjà de comunicació televisiu molt fort com va ser TV3. La seva funció va ser molt clara, donar normalitat a la llengua catalana, però els lingüistes es van demanar quin model de llengua havien d’emprar. D’aquí van sorgir dues corrents, i això, ens remet al segon punt feble de les obres de Pompeu Fabra. Hi havia un grup de sociolingüistes que defensaven un model de llengua estàndard formal, culte i pensaven que aquest era el que s’havia d’utilitzar des d’un principi. I l’altre grup que hi havia, eren els que defensaven el model del català “light”, és a dir, que l’empresa audiovisual havia d’utilitzar el model de llengua que la gent parlava al carrer per així poder-se sentit indentificat, amb l’excusa de que la llengua culta, exclosa durant molts anys de la societat, els seria molt difícil d’entendrer-la i no es sentirien identificats.
Això va comportar conseqüències al País Valencià i a les Illes Balears. Alguns sectors de la societat valenciana i illenca van voler demostrar que la llengua que es parlava en els seus territoris no era la mateixa que es parlava en el Principat. Això, si s’aplica el model del català “light” que és el que va optar fer Canal 9, i durant els primers anys d’emissió d’IB3, i no descartam que el nou model audiovisual de les Illes torni a prendre aquest camí; un model molt emprat per varis moviments com són el blaverisme al País Valencià, moviment que va tenir un ampli suport des de que el Partit Popular va començar a governar la Generalitat Valenciana, fins als dies d’avui, que segueixen amb el mateix problema; i el gonellisme a les Illes Balears, sobretot a Mallorca, que si el Partit Popular liderat per Gabriel Canyelles va aprovar una Llei de Normalització Lingüística i el Partit Popular liderat per Jaume Matas va aprovar un Decret de Mínims; tot això es veu truncat pel nou Partit Popular liderat per José Ramón Bauzá i Carlos Delgado en perjudici de la nostra llengua, volent destacar les varietats mallorquines, menorquines, eivissenques i formenterenques, fins al punt de voler expressar en públic que no forma part de la llengua catalana, sinó de la llengua balear.
L’origen de tota aquesta problemàtica sorgeix des de que s’acaba el franquisme i fins als dies actuals de voler que la gent vegi als mitjans de comunicació la llengua del carrer i no una llengua unitària per tota la comunitat lingüística catalana, que ens pot dur al fet que , per la diferent lexicologia, des del País Valencià diguin que parlen valencià i català pel seu vocabulari, i des de les Illes Balears diguin que es parla en balear i no en català; cosa incorrecta perquè existeix un fenomen, com és la sinonímia, que ens diu que per exemple, al País Valencià diuen (espill); i al Principat i a les Illes Balears diuen (mirall), mentre que a Mallorca es diu (ca), (capell) i (tassó); i en altres punts de les Illes Balears i del Principat diuen (gos), (barret) i (got).
